Molt sovint he qüestionat el missatge que transmeten alguns contes tradicionals infantils i com no, els rols que desenvolupen les protagonistes de les pel·lícules d’animació que donen vida als personatges d’aquests contes.

Les pel·lícules Disney, algunes produïdes fa més de 60 anys, segueixen essent referents entre els infants (i no tant infants) actuals.

De vegades em pregunto si els estereotips que mostren les figures femenines d’aquestes animacions, promouen la repetició dels rols tradicionals entre els nois i les noies que han crescut amb aquest referent sense ser-ne conscients.

Si analitzem a les anomenades “Princeses Disney” podem observar algunes coses, si més no, preocupants. Totes elles són molt joves, maques i ingènues. I entre les seves habilitats hem de destacar: saben cantar i ballar, netejar i cuinar, cosir i teixir, tenir cura d’altres persones… I aconseguir la felicitat absoluta no depèn d’elles com a individus, sinó que passa per casar-se amb el seu “príncep blau”.

• Blancaneus (1937): és la primera i la més submisa i passiva de totes les “princeses”. Són els animalets del bosc els que l’ajuden a trobar un refugi (la casa dels sets nans). Mentre els nans van a treballar (aigó, aigó), ella es queda a casa i fa les tasques de la llar. Es deixa enganyar per la seva madrastra i cau en un somni profund i no depèn d’ella sortir-ne, sinó del petó d’un príncep…
• Ventafocs (1950): És l’esclava a les ordres d’una madrastra i dos germanastres que abusen d’ella tant com poden. Ella no fa res per canviar el seu destí i accepta amb abnegació la seva situació però somnia en casar-se algun dia. La intervenció d’una fada (bíbidi, bábidi, bu) l’ajudarà a aconseguir els seu somni.
• Aurora (La bella dorment, 1959): És la primera pel·lícula en la que es qüestionen els matrimonis concertats, cosa que està prou bé. Però la nostra protagonista no pot ser més passiva, es passa la major part de la pel·lícula dormint i en cap moment pren cap decisió respecte a la seva vida, tot li ve donat de forma externa.
• Ariel (La sireneta, 1989): És la primera a la que no veiem fer tasques domèstiques, cosa que és agradable. Però, tot i mostrar-se més rebel que les anteriors, acaba canviant el seu bé més preuat, allò que la fa única (la seva veu), només per aconseguir al noi que li agrada. Amb tot, és reduïda a una simple aparença, un simple objecte.
• Bella (La bella i la bèstia, 1991): En ella hi veiem un canvi pronunciat, és intel·ligent, àvida lectora, independent i no vol casar-se. Aquest canvi segurament el devem a que fou en la primera producció de Disney en la que hi participà una dona (Linda Woolverton), fins aleshores només hi havia homes darrera de la creació de les històries. Tot i aquest perfil de dona tant prometedor, acaba aconseguint la “felicitat” enamorant-se i casant-se amb el príncep que s’amaga sota l’aparença de bèstia.
• Jasmin (Alladin, 1992): Primera “princesa” que no és de raça caucàsica (es comença albirar la realitat del món globalitzat).  Tot i que es rebel·la contra el seu pare perquè no vol casar-se, ho acaba fent després d’enamorar-se i aconseguint així el final feliç desitjat.

Amb el pas del temps, les princeses submises han deixat pas a heroïnes rebels, i és veritat que hi ha altres referents en les que podem fixar-nos (per sort!) com per exemple: Pocahontas (1998), que deixa de banda l’amor per escollir allò que realment li importa, el seu poble. Mulan (2009), qui davant de les imposicions de la seva cultura acaba transvestint-se per poder fer allò que vol o Mèrida (Brave, 2012), que no accepta la injustícia de no poder fer allò que li agrada pel simple fet de ser noia…

M’agrada saber que les nenes d’avui en dia tenen un ventall més ampli d’opcions d’allò que poden arribar a ser algun dia. I vull pensar que els adolescents són més crítics davant de les desigualtats de gènere i saben veure la importància de reconèixer les possibilitats de tothom, sense importar allò que ens ve donat per naixement (raça, sexe, aparença física…).

Lídia Castro Navàs