Amb el fred intens d’aquests últims dies no he pogut evitar pensar en el camp de refugiats d’Argelers, on passaren el seu primer hivern com a exiliats republicans, molts espanyols i espanyoles l’any 1939. Un hivern que es recorda especialment fred!

Quan acabà la Guerra Civil Espanyola molts ciutadans i ciutadanes decideixen creuar la frontera amb França en busca de la igualtat, llibertat i fraternitat tant desitjades, però en comptes d’això, el que trobaren foren camps de refugiats, que en realitat no eren més que vertaders camps de concentració amb unes condicions de vida inhumanes. La rebuda per part de França no fou l’esperada per un país democràtic, que acollia a les víctimes d’una guerra civil. El francesos s’excusaren dient que es veieren desbordats amb l’arribada de més de 400.000 persones (100.000 de les quals, republicanes espanyoles)…

L’única manera de tenir controlada aquella gran massa de gent era restant-los la llibertat, tancant-los, però on? Estem parlant de més de 400.000 persones!! Doncs l’únic lloc obert que podia encabir tantíssima gent era a les platges com la d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes. Els refugiats foren separats per sexes, per una banda els homes i per l’altra les dones i els infants, això va significar el primer cop dur.

Un cop separats esperaven trobar menjar i aigua potable, i potser assistència mèdica, ja que algunes persones arribaven malaltes o ferides. Però el que van trobar fou desesperançador… en un principi, no hi havia RES: ni barraques, ni menjar, ni aigua potable…

Només sorra, sorra, fred i tramuntana! Una tramuntana que feia aixecar la sorra, que s’enganxava a la roba, als cabells, es ficava als ulls, a la boca… no els permetia caminar, ni respirar… De seguida van veure que allò seria duríssim, fins i tot pitjor que la guerra que acabaven de passar. L’únic llit que tenien era la sorra freda i humida de la platja, alguns afortunats, que havien traginat mantes en el seu llarg trajecte des de l’altra banda de la frontera, improvisaren tendes de campanya amb ajuda de canyes, però molt sovint la tramuntana les tirava a terra…

Pel que fa al menjar, era escàs i dolent: pa sec i florit, llenties fredes i bacallà salat sense dessalar. I l’aigua, que la bombejaven molt a prop de la platja, era gairebé salada. I tot acompanyat de sorra, de puces, polls i disenteria. I d’un fred tant intens que tallava la pell!!

La platja es trobava cercada de filferro espinós per tal que no es pugessin escapar i vigilats per militars francesos, marroquins i senegalesos, armats amb baionetes, els quals van demostrar, que poc sabien del respecte per la vida humana…

Tal i com va anomenar Robert Capa, fotògraf i testimoni d’aquella barbàrie: “L’infern sobre la sorra”.

Tot i que les condicions de vida eren duríssimes, la militància política no va decaure. Al crit de “Alceu el puny, camarades!” els homes es preparaven per ser retratats. Poc es pensaven que estaven escrivint part de la història de la seva nació.

És hora de seguir aquell sentiment i no defallir davant el context que ens ha tocat viure!

@lidiacastro79