La imaginación viaja en metro

Se abrieron las puertas correderas y entré en el vagón que ya iba lleno. El ambiente estaba algo cargado, pero agradecí la calidez interior a esa hora de la mañana. ¡Premio! Había un asiento vacío. Me senté y saqué el libro de mi bolso. Me resultaba muy tedioso el trayecto y todas esas personas con la mirada puesta en sus móviles… Decidí sumergirme en la lectura y rápidamente el metro se convirtió en mi montura y yo en un caballero que se iba a enfrentar a las más temibles huestes enemigas para salvaguardar la integridad de mi nación.

Lídia Castro Navàs

Entrada con la que participé en el 2º certamen de microrrelatos que organiza el metro de Málaga. Más información.

32 comentarios en “La imaginación viaja en metro”

  1. Me gustó la forma evasiva que ocupa deliberadamente tu relato, la naturaleza de de la ficción parece huir de la realidad, algo fascinante para todos los que somos lectores.
    Buen relato

  2. Molt bonic, com sempre, Lidia! Em feres recordsr els anys d’estudiant, quan solia agafar el metro molt mes que no pas ara. En hivern jo era com el teu personatje; buscava el calor del metro i llegia mentre la gent tenia la cara ficada en el mòbil, jajaja.
    Una forta abraçada!

    • Jo d’estudiant agafava el tren, no el metro, però ve a ser el mateix. I en aquella època no hi havia mòbils 😅 però hi havia gent que llegia i gent que no. I jo, llegia durant el trajecte (mentre escoltava música del meu walkman 😜). Ho he intentat adaptar a avui en dia. He de confessar que em vaig inspirar en una entrada teva en que descrivies a tothom mirant el mòbil al metro i una noia que llegia un llibre et cridrà l’atenció… 🙂
      Gràcies, Javi! Una abraçada 🌟

      • jeje. Jo agafava el tren i el metro. Recordo el meu primer any; terrible, com totes les primeres vegades: em llevava a les 6:00, a les 6:30 agafava el tren, que arrivava a València a les 7:30; a les 7:45 agafava el metro, que en 10 minuts em deixava en la uni, i pujant set pisos a peu a tota velocitat.Moltes gràcies per inspirar-te en el meu relat! Quin honor! Com diria aquell, «Me llena de orgullo y satisfacción.»
        Una altra abraçada per a tu, Lidia!

      • Quin trajecte fins arribar a la uni!! Arribaries ja cansat a classe!! 😅
        Gràcies, a tu! Aquí ens inspirem els uns als altres, no saps mai d’on vindrà la inspiració… 😊

  3. Y lo bueno es que mañana, en el mismo vagon, puedes estar luchando contra un dragón que lanza fuego sobre un puente colgante. Es magia. Fantástico, Lidia! Besazos 😘😘😘

    • Cierto!! Lo mismo me pasaba a mí en mis años de estudiante. Deboraba los libros en el tren. Y entre capítulo y capítulo, soñaba despierta! 😉
      Gracias, Paloma! Un beso 😘

  4. Buenas tardes aún acá en Chile, saluda cordialmente el señor «M» , acá también se efectúa ese concurso, llamado Santiago en cien palabras y creo estar ya preparado para participar.

  5. Buen microrrelato, con una de tus querencias personales: evasión y conversión de la realidad. Te voy a poner una pega estilística desde el cariño: hay dos «con» demasiado juntos 😉

  6. Te sumergiste en la historia, cogiste tu espada justiciera y el vagón con personas y móviles, simplemente ¡desapareció!
    ¡Muy bueno, Lidia!
    Un abrazo.

Deja un comentario