Estem dins de la celebració del 75è aniversari de la Guerra Civil Espanyola i un dia com avui, finalitzava la coneguda com Batalla de l’Ebre. Durant aquest aniversari sento parlar molt dels diferents episodis de la guerra i altres coses relacionades, però del que sento a parlar poc és del paper jugat per les dones en aquest conflicte.

Quan esclatà la guerra, milers de dones republicanes es mobilitzaren en defensa del règim legítim, establert democràticament el 1931 i és que les dones es jugaven molt en aquella guerra. A partir d’aquell moment les dones es converteixen en agents històrics capaces d’escriure la seva pròpia història. I tot a través del treball actiu en el conflicte.

Així doncs, van aparèixer dues figures importants: L’Activista, que es mobilitzava des d’alguna de les moltes associacions feministes i antifeixistes que sorgiren com: el AMA (Asociación de mujeres antifascistas) o el secretariat femení del POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista). Aquestes activistes treballaven des de la reraguarda i sempre a través mobilitzacions al carrer on reivindicaven la defensa dels seus drets.

I l’altra figura era la de la Miliciana, en un principi només fou una figura simbòlica utilitzada en els cartells com a reclam i motivació de les tropes. Se la representava com una dona jove, atractiva i seductora, vestida amb una granota blava i amb un fusell penjat de l’espatlla. El 1936 es convertí en el símbol de la mobilització femenina contra el feixisme.

La miliciana trenca amb el paper passiu de la dona. Ara la dona és activa, agressiva, revolucionària i porta pantalons! No deixava de ser una figura simbòlica, però reflectia molt bé els canvis a nivell femení. Moltes dones joves van mostrar la seva frustració de no poder anar a lluitar al camp de batalla, hi ha molts exemples, com els anomenades llibertàries, una d’elles fou Sara Berenguer, tot un símbol de les milicianes en actiu.

Però malauradament, tot i que les milicianes prometien molt pel que fa a l’accés de la dona en el conflicte, el desembre del 1936, la figura de la miliciana ja havia desaparegut dels cartells  i de la propaganda.

La heroïna que s’aixecava contra el feixisme era ara una figura desprestigiada i reprovable. Se la va associar amb allò més negatiu i que feia més mal a les dones, ja que se la va associar amb la figura de la prostituta. Mentre només era una figura simbòlica i seductora destinada als homes, no hi va haver cap problema, però quan hi hagué dones reals que van reclamar el seu dret de participar en la guerra, la cosa canvià. Això ja no agradava als sectors més conservadors de la societat, i és que en qüestió de gènere, la majoria de la societat era conservadora, fossin de la tendència política que fossin. Han de pensar que les dones, en aquest sentit, no foren ni tant sols recolzades per les associacions de dones.

La qüestió és que desprestigiant la figura de la miliciana i associant-la amb la prostitució van aconseguir estigmatitzar-la socialment. Fou un mecanisme molt eficaç i poderós per mantenir les dones allunyades del front de batalla.

Donat això, prengué força una altra figura femenina més adient o que agradava més a la societat del moment, que fou l’anomenada Mare Combatent, figura que contrastava molt amb la transgressora miliciana. La seva imatge era clàssica i el seu objectiu era el benestar familiar i col·lectiu.

La Mare Combatent lluitava des de la reraguarda, sense aspiracions a participar en el conflicte directe. Se la representava com una dona madura, treballadora i podia aparèixer com a mare, mestressa de casa o sanitària. Fos com fos, mai no se l’associava amb les armes, la lluita activa o els pantalons! Molts foren els cartells, un tant patètics, amb mares de genolls plorant els seus fills brutalment ferits o morts en batalla, que incitaven a la voluntarietat d’altres mares.

El símbol de la maternitat no era nou i coneixien el seu potencial per a mobilitzar a les mares apel·lant així al seu dret de defensar als seus fills de la brutalitat feixista.

De fet, sigui com sigui, hem de pensar que la resistència civil i la supervivència quotidiana durant la guerra, s’expliquen gràcies a l’enorme esforç que desplegaren les dones, les quals aconseguiren, entre d’altres coses, que els serveis socials i sanitaris funcionessin tot i l’augment de la demanada durant el conflicte.

 Així doncs, fos quin fos el paper que adoptaren les dones durant la GCE, més actiu o més passiu, des de les mobilitzacions o des de la reraguarda, el seu paper fou sens dubte de rellevant importància. Encara que ja sabem quin fou el resultat de la guerra, no podem ni oblidar, ni menystenir la tasca d’aquestes heroïnes anònimes.

@lidiacastro79