El proper dia 8 de març es commemora el 39è Dia internacional de la dona. Molta gent veu cartells o articles de la jornada penjats a la xarxa, assisteix a xerrades, conferències i tallers, veu o participa de concentracions i manifestacions al carrer, però desconeix d’on prové l’elecció d’aquesta data. Si ets una d’aquestes persones, aquí en tens la resposta molt resumida:
Diuen algunes fonts, que l’incendi no fou fortuït, sinó que el propietari de la fàbrica el va provocar en un intent de fer sortir per la força a les dones que es manifestaven (desgraciadament, se li’n va anar de les mans).
Molt hem avançat i evolucionat des d’aquell fatídic dia 8 de març de 1857 però la societat actual creu que la igualtat de gènere és real perquè políticament s’han posat per escrit moltes lleis que així ho demostren, però realment algú pot garantir que aquesta igualtat sigui efectiva? De veritat creieu que les lleis poden canviar l’inconscient col·lectiu del ciutadans i ciutadanes acostumats a una situació d’injustícia que tenen normalitzada?
Les injustícies instaurades des de fa molt de temps, acaben essent normalitzades. “Tota la vida ha sigut així”. “Sempre s’ha fet d’aquesta manera”. “Això és normal”… Qui no ha sentit afirmacions com aquestes per justificar situacions injustes?
Malauradament, encara tenim molt camí per recórrer:
És per això que, el proper dia 8 de març, quan sentiu a algú dir que se celebra «tal o qual», rectifiqueu-la i digueu-li: «Res a celebrar, molt per reivindicar!»
Amb la nova llei sobre l’avortament (by Gallardón) no fem un pas enrere de 30 anys, sinó que el fem de més de 70!
Per un període molt curt de temps Catalunya va poder gaudir de la llei d’avortament més progressista d’Europa en el seu moment. Em refereixo a la llei de 25 de desembre de 1936, decret signat per Josep Tarradellas, president de la Generalitat.
Frederica Montseny
Un any després, la Ministra de Sanitat del govern socialista de Largo Caballero, Frederica Montseny, despenalitzava l’avortament arreu d’Espanya. Això permetia l’avortament lliure per a totes les dones sense excepció!
Tot i que, com bé sabem, malauradament aquesta llei no va tindre gaire vigència…
76 anys després d’allò, tornem estar desemparades de nou.
En època grega o romana per exemple les dones utilitzaven els seus propis mètodes abortius quan l’embaràs o el part suposava un perill per a la mare o quan creien que era una nena, que segurament seria abandonada a la seva sort, ja que el cap de família volia un fill que pogués heretar.
Soranus (s. II a.C), ginecòleg i escriptor grec, estudià les plantes amb capacitat abortiva i escriví un compendi amb imatges, calendari de recol·lecció, dosis, sistemes d’aplicació… per tal que les dones de la seva època poguessin utilitzar-les amb seguretat.
Després de la publicació d’un llibre de dubtós gust, s’ha obert un debat entorn al paper que ha de jugar la dona segons cert sector de la societat. Hi ha qui pretén que les dones tornin a ser submises, es casin i es quedin a casa a càrrec dels infants i a disposició del marit.
No crec que el debat vagi més enllà i segurament no trigarà molt temps en caure en l’oblit. Però tot això m’ha fet reflexionar sobre el paper que la dona juga en la nostra societat malauradament tant masclista. El fet que les dones hagin aconseguit sortir a l’esfera pública no vol dir que no continuïn patint discriminació: un exemple és la doble jornada, la dona treballa fora de casa, però segueix realitzant la gran majoria de les tasques domèstiques. O el sostre de vidre, aquesta barrera invisible que no permet a les dones arribar a les altes esferes…tot i que més del 80% de les noves titulacions universitàries estan en mans de dones, el llocs directius segueixen estant en mans d’homes. Segregació laboral, discriminació salarial, temporalitat, manca d’expectatives…
El debat que esmentava abans m’ha fet recordar una pel·lícula: “Les dones perfectes”.
Aquesta pel·lícula ens presentava una urbanització de luxe, amb famílies selectes i “esposes perfectes”, sempre arreglades i guapes, amb la casa neta, el menjar preparat i a disposició dels seus marits. El somni de qualsevol home dels anys ’50. Però al final, aquesta perfecció era totalment fictícia, doncs resultava que les esposes en qüestió no eren dones reals sinó robots d’última generació a les ordres del seu amo.
M’ha vingut a la memòria, al mateix temps, una guia de la “Bona esposa” editada l’any 1933 que vaig trobar per la xarxa amb 11 regles per fer feliç al marit. Aquí us la deixo, perquè no te preu:
Font: la xarxa
En fi… Espero no fer un gran descobriment, però les dones no som robots, ni heroïnes, ni supermodels… som éssers humans amb sentiments, intel·ligència i defectes.
La imatge de la dona que se’ns imposa des dels mitjans de comunicació: guapa, jove, amb un cos perfecte, atractiva… que per arribar a ser executiva ha de ser agressiva i ha de renunciar a tenir una vida… aquesta imatge, l’únic que aconsegueix és frustrar a moltes noies que no es veuen reflectides en aquest mirall irreal i que creuen que hauran de renunciar a moltes coses per arribar a ser felices. I jo em pregunto, cal que renunciï a res un home per aconseguir el mateix?
Demà, dia 25 de novembre, es celebra el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Cada any es duen a terme diferents actes entorn a aquesta data per tal de fer visible aquesta xacra que patim a nivell mundial.
El que motla gent no sap és per què ho celebrem el dia 25 de novembre. Per tal de saber-ho ens hem de traslladar a la República Dominicana a la dècada dels anys seixanta. Durant aquesta època el país es trobava sota una dictadura.
Leónidas Trujillo, el dictador, s’enamorà de Minerva Mirabal però en excedir-se en les seves atencions, ella el va bufetejar durant una festa multitudinària. El dictador ordenarà immediatament l’empresonament de Minerva i del seu pare, com a represàlia per l’atreviment de rebutjar-lo en públic.
Minerva, amb el sobrenom de “La Mariposa”, va aconsegur sortir de la pressó i, juntament amb dos germanes seves, encapçalaren una lluita en contra de la Dictadura de Trujillo i així venjar la mort del seu pare dins de la presó a causa de les tortures que li van infligir.
Font: la xarxa
El 25 de novembre de 1960 M. Teresa, Pàtria i Minerva foren assassinades per la policia secreta de Trujillo. Apallissades fins a la mort i col·locades dins d’un cotxe, foren llençades per un abisme i simular així un accident automobilístic.
L’any 1981 en la I Trobada Feminista d’Amèrica Llatina i el Carib es va proposar aquest dia per recordar així la valentia de les germanes Mirabal.
El 1999 les Nacions Unides aprovaren de forma oficial aquesta proposta, així des d’ençà, el 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.
A la gent que creu que aquest dia no és necessari, només els diria que en el que portem d’any (2013), 55 dones han mort a mans de les seves (ex) parelles. I des del 1999, any en què es començaren a recollir dades, en són 933!
Quan deixin de morir dones a mans de les seves (ex)parelles, quan deixin de patir violència sexual, quan deixin de ser moneda de canvi, quan deixin de ser víctimes de tràfic de persones… arribarà el dia en que totes les accions ja no seran necessàries, però, malauradament, mentre hi hagi dones que temin per la seva integritat (física o mental), només pel simple fet de ser dones, tot el que fem és poc!
Estem dins de la celebració del 75è aniversari de la Guerra Civil Espanyola i un dia com avui, finalitzava la coneguda com Batalla de l’Ebre. Durant aquest aniversari sento parlar molt dels diferents episodis de la guerra i altres coses relacionades, però del que sento a parlar poc és del paper jugat per les dones en aquest conflicte.
Font: la xarxa
Quan esclatà la guerra, milers de dones republicanes es mobilitzaren en defensa del règim legítim, establert democràticament el 1931 i és que les dones es jugaven molt en aquella guerra. A partir d’aquell moment les dones es converteixen en agents històrics capaces d’escriure la seva pròpia història. I tot a través del treball actiu en el conflicte.
Així doncs, van aparèixer dues figures importants: L’Activista, que es mobilitzava des d’alguna de les moltes associacions feministes i antifeixistes que sorgiren com: el AMA (Asociación de mujeres antifascistas) o el secretariat femení del POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista). Aquestes activistes treballaven des de la reraguarda i sempre a través mobilitzacions al carrer on reivindicaven la defensa dels seus drets.
Font: la xarxa
I l’altra figura era la de la Miliciana, en un principi només fou una figura simbòlica utilitzada en els cartells com a reclam i motivació de les tropes. Se la representava com una dona jove, atractiva i seductora, vestida amb una granota blava i amb un fusell penjat de l’espatlla. El 1936 es convertí en el símbol de la mobilització femenina contra el feixisme.
Font: la xarxa
La miliciana trenca amb el paper passiu de la dona. Ara la dona és activa, agressiva, revolucionària i porta pantalons! No deixava de ser una figura simbòlica, però reflectia molt bé els canvis a nivell femení. Moltes dones joves van mostrar la seva frustració de no poder anar a lluitar al camp de batalla, hi ha molts exemples, com els anomenades llibertàries, una d’elles fou Sara Berenguer, tot un símbol de les milicianes en actiu.
Però malauradament, tot i que les milicianes prometien molt pel que fa a l’accés de la dona en el conflicte, el desembre del 1936, la figura de la miliciana ja havia desaparegut dels cartells i de la propaganda.
La heroïna que s’aixecava contra el feixisme era ara una figura desprestigiada i reprovable. Se la va associar amb allò més negatiu i que feia més mal a les dones, ja que se la va associar amb la figura de la prostituta. Mentre només era una figura simbòlica i seductora destinada als homes, no hi va haver cap problema, però quan hi hagué dones reals que van reclamar el seu dret de participar en la guerra, la cosa canvià. Això ja no agradava als sectors més conservadors de la societat, i és que en qüestió de gènere, la majoria de la societat era conservadora, fossin de la tendència política que fossin. Han de pensar que les dones, en aquest sentit, no foren ni tant sols recolzades per les associacions de dones.
La qüestió és que desprestigiant la figura de la miliciana i associant-la amb la prostitució van aconseguir estigmatitzar-la socialment. Fou un mecanisme molt eficaç i poderós per mantenir les dones allunyades del front de batalla.
Donat això, prengué força una altra figura femenina més adient o que agradava més a la societat del moment, que fou l’anomenada Mare Combatent, figura que contrastava molt amb la transgressora miliciana. La seva imatge era clàssica i el seu objectiu era el benestar familiar i col·lectiu.
Font: la xarxa
La Mare Combatent lluitava des de la reraguarda, sense aspiracions a participar en el conflicte directe. Se la representava com una dona madura, treballadora i podia aparèixer com a mare, mestressa de casa o sanitària. Fos com fos, mai no se l’associava amb les armes, la lluita activa o els pantalons! Molts foren els cartells, un tant patètics, amb mares de genolls plorant els seus fills brutalment ferits o morts en batalla, que incitaven a la voluntarietat d’altres mares.
El símbol de la maternitat no era nou i coneixien el seu potencial per a mobilitzar a les mares apel·lant així al seu dret de defensar als seus fills de la brutalitat feixista.
De fet, sigui com sigui, hem de pensar que la resistència civil i la supervivència quotidiana durant la guerra, s’expliquen gràcies a l’enorme esforç que desplegaren les dones, les quals aconseguiren, entre d’altres coses, que els serveis socials i sanitaris funcionessin tot i l’augment de la demanada durant el conflicte.
Així doncs, fos quin fos el paper que adoptaren les dones durant la GCE, més actiu o més passiu, des de les mobilitzacions o des de la reraguarda, el seu paper fou sens dubte de rellevant importància. Encara que ja sabem quin fou el resultat de la guerra, no podem ni oblidar ni menystenir la tasca d’aquestes heroïnes anònimes.
Molt sovint he qüestionat el missatge que transmeten alguns contes tradicionals infantils i com no, els rols que desenvolupen les protagonistes de les pel·lícules d’animació que donen vida als personatges d’aquests contes.
Les princeses Disney
Les pel·lícules Disney, algunes produïdes fa més de 60 anys, segueixen essent referents entre els infants (i no tant infants) actuals.
De vegades em pregunto si els estereotips que mostren les figures femenines d’aquestes animacions, promouen la repetició dels rols tradicionals entre els nois i les noies que han crescut amb aquest referent sense ser-ne conscients.
Si analitzem a les anomenades “Princeses Disney” podem observar algunes coses, si més no, preocupants. Totes elles són molt joves, maques i ingènues. I entre les seves habilitats hem de destacar: saben cantar i ballar, netejar i cuinar, cosir i teixir, tenir cura d’altres persones… I aconseguir la felicitat absoluta no depèn d’elles com a individus, sinó que passa per casar-se amb el seu “príncep blau”.
Blancaneus (1937): és la primera i la més submisa i passiva de totes les “princeses”. Són els animalets del bosc els que l’ajuden a trobar un refugi (la casa dels sets nans). Mentre els nans van a treballar (aigó, aigó), ella es queda a casa i fa les tasques de la llar. Es deixa enganyar per la seva madrastra i cau en un somni profund i no depèn d’ella sortir-ne, sinó del petó d’un príncep…
Ventafocs (1950): És l’esclava a les ordres d’una madrastra i dos germanastres que abusen d’ella tant com poden. Ella no fa res per canviar el seu destí i accepta amb abnegació la seva situació però somnia en casar-se algun dia. La intervenció d’una fada (bíbidi, bábidi, bu) l’ajudarà a aconseguir els seu somni.
Aurora (La bella dorment, 1959): És la primera pel·lícula en la que es qüestionen els matrimonis concertats, cosa que està prou bé. Però la nostra protagonista no pot ser més passiva, es passa la major part de la pel·lícula dormint i en cap moment pren cap decisió respecte a la seva vida, tot li ve donat de forma externa.
Ariel (La sireneta, 1989): És la primera a la que no veiem fer tasques domèstiques, cosa que és agradable. Però, tot i mostrar-se més rebel que les anteriors, acaba canviant el seu bé més preuat, allò que la fa única (la seva veu), només per aconseguir al noi que li agrada. Amb tot, és reduïda a una simple aparença, un simple objecte.
Bella (La bella i la bèstia, 1991): En ella hi veiem un canvi pronunciat, és intel·ligent, àvida lectora, independent i no vol casar-se. Aquest canvi segurament el devem a que fou en la primera producció de Disney en la que hi participà una dona (Linda Woolverton), fins aleshores només hi havia homes darrera de la creació de les històries. Tot i aquest perfil de dona tant prometedor, acaba aconseguint la “felicitat” enamorant-se i casant-se amb el príncep que s’amaga sota l’aparença de bèstia.
Jasmin (Alladin, 1992): Primera “princesa” que no és de raça caucàsica (es comença albirar la realitat del món globalitzat). Tot i que es rebel·la contra el seu pare perquè no vol casar-se, ho acaba fent després d’enamorar-se i aconseguint així el final feliç desitjat.
Amb el pas del temps, les princeses submises han deixat pas a heroïnes rebels, i és veritat que hi ha altres referents en les que podem fixar-nos (per sort!) com per exemple: Pocahontas (1998), que deixa de banda l’amor per escollir allò que realment li importa, el seu poble. Mulan (2009), qui davant de les imposicions de la seva cultura acaba transvestint-se per poder fer allò que vol o Mèrida (Brave, 2012), que no accepta la injustícia de no poder fer allò que li agrada pel simple fet de ser noia…
M’agrada saber que les nenes d’avui en dia tenen un ventall més ampli d’opcions d’allò que poden arribar a ser algun dia. I vull pensar que els adolescents són més crítics davant de les desigualtats de gènere i saben veure la importància de reconèixer les possibilitats de tothom, sense importar allò que ens ve donat per naixement (raça, sexe, aparença física…).
¿Qué andas buscando? ¿Qué es verdaderamente lo importante a entender y realizar? ¿Quién o qué eres? No somos, desde luego, el pensamiento. ¿Existe un yo separado e individual, o no es más que una imagen mental? ¿Qué son la mente, la conciencia, el Sí Mismo, la luz interior? Preguntas que apuntan a una "respuesta" mucho más profunda y real que lo meramente intelectual: Solo-Ser más allá de toda elaboración mental, discriminación, juicio, conceptualización, definición, categoría o dualidad sujeto-objeto. Una luz cegadora, incondicionada, que todo lo traspasa: la Mente Despierta, que a la vez es la No-Mente. La ausencia de sujeto y de todo registro mental. Todo sencillamente fluye
No se trata de nada sino de seguir viviendo dando una respuesta o una salida a ese vacío existencial original que está en el centro la galaxia llamada "yo".
Emociones, Poesía, Relatos, Carteles, Fotografías. Un doblado, "doblao" en Aracena, el pueblo de mis padres, es un lugar de la casa, en la parte más alta, bajo el tejado, al que se accede por una angosta escalera. Es un espacio no habitable donde se almacenan objetos viejos o de poco uso, y también algunos alimentos, como patatas o cebollas, entre otros. En mi Doblao del Arte guardo mis creaciones, emanadas de mis sentimientos y vivencias, que entroncan con mi imaginación, mi pensamiento, mis emociones, mi presente y mi pasado, todo ello condicionado por mis raíces.