Quanta saviesa s’amaga darrera les tradicionals i populars dites catalanes que tant feia servir la meva iaia. Just avui m’he adonat de quant significat tenien aquestes frases que sempre repetia…

La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions. Algun cop, algú havia trencat algun plat o got, tot traginant per la cuina i ella deia: No hi ha res que duro cent anys! I continuava amb la feina, com si res hagués passat. Què en farien los que en fan! – Afegia.

Dona entregada al seu ofici, la cuina; ofici que no requereix de companyia i sí de molta concentració i imaginació… Era capaç de fer un menú amb ben poca cosa. Sempre penso, que les seves receptes es mereixen estar en un llibre, ja que són fruit de l’experimentació durant tota una vida de dedicació.

El seu negoci era només seu, familiar, ja que com bé deia: Les mitges, ni a l’hivern! No haver de passar comptes amb ningú suposo que feia que les coses fossin més fàcils. Tot i que sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no sé sap mai quan pots necessitar un favor, i afegia: Una mà rente l’altra i les dos, la cara!

Era una persona a qui li agradava cuinar, menjar i donar de menjar als altres; i no sempre a canvi de diners… més d’un cop m’havia trobat a un “sense sostre” assegut a la taula de la cuina davant d’un plat ben ple. On mengen dos, mengen tres! – em mirava i deia.

Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom, ens ho recordava tot dient: No te’n rigos dels meus dols perquè quan los meus sigon vells, los teus seran nous! De més petita, em semblava més una sentencia, però ara veig el bon consell que ens donava.

Tenia molt clar el valor de les coses, sempre intentava no malgastar més del necessari i va inculcar el mateix als seus fills, amb alguns amb millors resultats que amb d’altres; el meu pare, per exemple, no sempre actuava segons aquesta norma i li deia: Recollidor de cendra, escampador de farina! (Molt bona, aquesta! Sempre he cregut que defineix molt bé al meu pare).

Aquesta era la meva iaia, sense complexitat, però amb un gran fons. Encara desconec el sentit d’una de les frases que deia. Sempre que algú li donava les gràcies, ella afegia: De la sària!

@lidiacastro79