Més de 15 anys han passat d’ençà vaig venir per primer cop a visitar-te. Buscava un lloc on viure i em considero molt ‘de poble’, per això vaig triar-te. Tot i la teva extensió actual, encara conserves aquell ambient de pagesia i senzillesa. Només arribar em vas fer sentir molt acollida, sobretot per la teva gent, els vila-secans i vila-secanes de tota la vida, els que et saluden pel carrer mirant-te als ulls o els botiguers i botigueres qui, després de dos cops, ja es dirigeixen a tu pel nom.
Trobaré a faltar les passejades entre els teus carrers i les teves places. El teu casc antic s’havia convertit en la meva llar, tan ple d’història que em feia emocionar. El fet de viure al costat de la cooperativa d’estil noucentista i amb vistes al castell dels Comtes de Sicart era un gran luxe per a una historiadora sensible com jo.
Castell de Vila-seca
Mai oblidaré les teves festes i tradicions, algunes de les quals no serien possible si no fos per l’esperit emprenedor dels teus veïns i veïnes associats (o no) i pel recolzament del teu Ajuntament, on persones del poble treballen per al poble, amb comprensió i proximitat (com ha de ser).
Església de Vila-seca
Només volia acomiadar-me de tu, Vila-seca, ara que ja no viuré entre les teves entranyes, i dir-te que sempre restaràs en un lloc especial dins del meu cor, juntament amb el munt de records que conservaré de tu en la meva memòria.
El camino había sido largo y pesado. Mis pies doloridos ya no aguantaban más pasos. Paré a descansar debajo de una higuera para resguardarme del fuerte sol del mediodía y aproveché para masajearme los pies.
Gracias al campesino, que muy amablemente me llevó en su carreta durante una parte del trayecto, había podido recuperar fuerzas para llegar hasta aquí. En mis ropajes aún habían restos de paja, llevaba las sandalias llenas de polvo. Por suerte mi sombrero, con una larga pluma de ganso, seguía lustroso. Y el rabel, que siempre llevaba conmigo, no había perdido su característico sonido.
Desde donde estaba, ya podía ver las imponentes murallas de la ciudad. Mi destino solo se encontraba a unas cuantas zancadas más. El ir y venir de gentes y mercancías anunciaban el bullicio imperante en la urbe, que se preparaba para el mayor torneo de la temporada. Caballeros de todos los reinos se daban cita para mostrar sus habilidades con las armas y la montura. Era el momento más propicio para dar a conocer mis nuevos poemas y cantares a las personas que allí se reunían. Eso me aseguraría cama y comida para unas cuantas jornadas.
Al cruzar las puertas, no tuve dificultad para llegar al centro de la población. Las estrechas y tortuosas calles llenas de barro se abrieron para dejar paso a la plaza pública porticada más grande que mis ojos habían visto jamás. A mano derecha se alzaban unas gradas de madera, decoradas con exquisitez, donde los nobles y gentes de bien gozaban de las mejores vistas del torneo. En un extremo, a mano izquierda, estaba el espacio preparado para la demostración del uso de la espada. En ese momento, dos hombres, profusamente sudados, se afanaban por demostrar su valía. En el otro extremo, unas grandes dianas redondas, ya estaban preparadas para recibir, nuevamente, las flechas de arcos y ballestas. El gran espacio alargado central, con una división de madera justo en medio, al estilo de espina de un circo romano, era el destinado a la justa. El suelo, que había sido cubierto con tierra fina y seca, aguardaba el momento para ser pisoteada por las herraduras. Finalmente, presidiendo majestuosa todo ese escenario, se encontraba la catedral.
En ese preciso momento resonaron las campanas anunciando el inicio de la justa. Los nervios y la expectación se podían notar en el ambiente. Había llegado justo a tiempo.
Los dos caballeros que se iban a batir en duelo estaban preparados cada uno en un lado de la pista. Frente a frente. Ataviados con sus brillantes armaduras y sosteniendo las pesadas lanzas con una mano, mientras que con la otra llevaban cogidas con fuerza las riendas del caballo, esperaban para clavar las espuelas al agitado animal.
El pañuelo de seda tocó el suelo. Esa era la señal. Una gran nube de polvo se levantó a la vez que cada caballo se puso en marcha. El silencio se hizo en la plaza. La mayoría de los allí congregados mantuvieron la respiración por un instante. Al momento, un fuerte golpe seco acabó con el silencio reinante. Uno de los dos contrincantes recibió el impacto y quedó malherido. ¡Ya había un ganador! ¡En solo una ronda! Era algo casi inaudito.
El trofeo lucía bajo la luz del sol en la grada, donde la hija del conde esperaba para entregarlo al ganador con los nervios a flor de piel.
El caballero, todavía escondido bajo su yelmo, se dirigió triunfador hacia allí, recibiendo vítores a cada paso que daba. A la altura del palco, frenó su caballo y desmontó con brío, al tiempo que colocó las manos bajo su cuello para alzar el casco con penacho. Todos los presentes mostraron su asombro cuando una larga cabellera pelirroja apareció tras la armadura. ¡Se trataba de una hermosa y joven amazona! El alguacil, tras un momento de aturdimiento y vacilación, llamó a la calma de los asistentes y dio la palabra al conde, quien tendría que decidir si la justa había sido válida.
El conde, con cara de desconcierto, se alzó de su silla y no pudo pronunciar palabra, al reconocer en la joven ganadora, a su hija ilegítima.
La superstició és una creença que va nèixer ja durant la prehistòria, moment en què la humanitat es plantejava preguntes tals com: D’on venim? Per què morim? Què provoca la pluja?
Els amulets són, doncs, l’expressió material d’aquesta superstició, que es nodreix de la por pel desconegut i de la desconfiança cap allò que no s’entèn.
Si fem un repàs cronològic d’alguns dels amulets històrics més coneguts, no podem sinó començar la llista amb les Venus Paleolítiques.
Figuretes de fang o tallades en pedra que representen dones sense rostre amb els pits, el ventre i els malucs molt exagerats. Es creu que representaven deesses de la fertilitat i com a tals, eren l’amulet de la supervivència per excel·lència, ja que es deixava en les seves mans la reproducció de l’espècie.
Venus de Willendorf
En segona posició trobaríem els animals gravats en pedra, os o banya; també prehistòrics i amb una finalitat també relacionada amb la superviviència. Aquests amulets afavorien la caça, activitat que els proporcionava l’aliment.
Bisó de La Madeleine
En nombrosos aixovars prehistòrics s’han trobat petits objectes que acompanyaven els morts. Entre aquests objectes, els més usuals eren els collarets fets amb ossos o petxines. No podem assegurar que fossin un amulet, però sempre he pensat que a més del sentit estètic (una mica dubtòs en l’època) eren més aviat amulets per protecció de malalties, que també desconeixien i temien.
Collaret trobat a La Rioja
Si avancem un mica en el temps, en època mesopotàmica també tenien el costum d’usar amulets. En aquest cas, més adients amb la vida sedentària, trobem uns amulets anomenats «ídols-ull» que eren els protectors de la llar.
Ídol-ull mesopotàmic
En època egípcia els amulets eren variats i molt vistosos. Com, per exemple, l’Escarbat Sagrat, que protegia contra el mal en general i que normalment representava un escarbat piloter alat i amb una esfera solar entre les seves potes.
Escarbat Sagrat egipci
Entre els amulets més freqüents trobats entre les benes de les mòmies hem de destacar l’Ankh o creu ansada. Més que un amulet, era un objecte imprescindible per a la vida desprès de la mort, assegurava l’opertura de la porta del Més Enllà.
Ankh
Un altre dels amulets egipci era l’Ull d’Horus que protegia dels enemics i que era representat arreu.
Ull d’Horus
Si seguim avançant en el temps, els amulets següents, tot i que són d’origen celta, també eren usuals entre els etruscs (els avantpassats dels romans). Es tracta de les banyes i la figa, aquestes figures que representaven els símbols que se solien fer amb els dits d’una mà, es duien a sobre i protegien del «mal d’ull».
Les banyes i la figa
D’època grega i romana, els amulets més comuns eren les representacions fàl·liques, que representaven el déu Fascinus i que proteigien de les envejes.
Fascinus
I per últim, en aquest repàs cronològic entre els amulets més destacats d’època prehistòrica i antiga, he deixat la Bulla, l’amulet infantil que duien tots els nens i nenes romans des de que naixien i fins als 12 anys (edat en la que se’ls considerava ja adults). La Bulla, els protegia de la mort (no podem oblidar que la mortalitat infantil era exageradament alta).
Bulla romana
Tot i que, avui en dia, tenim una forma molt més científica d’explicar fets que ens semblen misteriosos o que de vegades no entenem, seguim tenint la necessitat (alguns/es) d’aferrar-nos a amulets (digueu-li portar els mitjons de la sort o creuar els dits quan esperem una notícia), sigui com sigui el nostre cervell racional segueix eclipsat per l’instint més primari, la por.
Amb el fred intens d’aquests últims dies no he pogut evitar pensar en el camp de refugiats d’Argelers, on passaren el seu primer hivern com a exiliats republicans, molts espanyols i espanyoles l’any 1939. Un hivern que es recorda especialment fred!
Quan acabà la Guerra Civil Espanyola molts ciutadans i ciutadanes decideixen creuar la frontera amb França en busca de la igualtat, llibertat i fraternitat tant desitjades, però en comptes d’això, el que trobaren foren camps de refugiats, que en realitat no eren més que vertaders camps de concentració amb unes condicions de vida inhumanes. La rebuda per part de França no fou l’esperada per un país democràtic, que acollia a les víctimes d’una guerra civil. El francesos s’excusaren dient que es veieren desbordats amb l’arribada de més de 400.000 persones (100.000 de les quals, republicanes espanyoles)…
Font: la xarxa
L’única manera de tenir controlada aquella gran massa de gent era restant-los la llibertat, tancant-los, però on? Estem parlant de més de 400.000 persones!! Doncs l’únic lloc obert que podia encabir tantíssima gent era a les platges com la d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes. Els refugiats foren separats per sexes, per una banda els homes i per l’altra les dones i els infants, això va significar el primer cop dur.
Un cop separats esperaven trobar menjar i aigua potable, i potser assistència mèdica, ja que algunes persones arribaven malaltes o ferides. Però el que van trobar fou desesperançador… en un principi, no hi havia RES: ni barraques, ni menjar, ni aigua potable…
Font: la xarxa
Només sorra, sorra, fred i tramuntana! Una tramuntana que feia aixecar la sorra, que s’enganxava a la roba, als cabells, es ficava als ulls, a la boca… no els permetia caminar, ni respirar… De seguida van veure que allò seria duríssim, fins i tot pitjor que la guerra que acabaven de passar. L’únic llit que tenien era la sorra freda i humida de la platja, alguns afortunats, que havien traginat mantes en el seu llarg trajecte des de l’altra banda de la frontera, improvisaren tendes de campanya amb ajuda de canyes, però molt sovint la tramuntana les tirava a terra…
Pel que fa al menjar, era escàs i dolent: pa sec i florit, llenties fredes i bacallà salat sense dessalar. I l’aigua, que la bombejaven molt a prop de la platja, era gairebé salada. I tot acompanyat de sorra, de puces, polls i disenteria. I d’un fred tant intens que tallava la pell!
La platja es trobava cercada de filferro espinós per tal que no es pugessin escapar i vigilats per militars francesos, marroquins i senegalesos, armats amb baionetes, els quals van demostrar, que poc sabien del respecte per la vida humana…
Tal i com va anomenar Robert Capa, fotògraf i testimoni d’aquella barbàrie: “L’infern sobre la sorra”.
Font: la xarxa
Tot i que les condicions de vida eren duríssimes, la militància política no va decaure. Al crit de “Alceu el puny, camarades!” els homes es preparaven per ser retratats. Poc es pensaven que estaven escrivint part de la història de la seva nació.
És hora de seguir aquell sentiment i no defallir davant el context que ens ha tocat viure!
Després de la publicació d’un llibre de dubtós gust, s’ha obert un debat entorn al paper que ha de jugar la dona segons cert sector de la societat. Hi ha qui pretén que les dones tornin a ser submises, es casin i es quedin a casa a càrrec dels infants i a disposició del marit.
No crec que el debat vagi més enllà i segurament no trigarà molt temps en caure en l’oblit. Però tot això m’ha fet reflexionar sobre el paper que la dona juga en la nostra societat malauradament tant masclista. El fet que les dones hagin aconseguit sortir a l’esfera pública no vol dir que no continuïn patint discriminació: un exemple és la doble jornada, la dona treballa fora de casa, però segueix realitzant la gran majoria de les tasques domèstiques. O el sostre de vidre, aquesta barrera invisible que no permet a les dones arribar a les altes esferes…tot i que més del 80% de les noves titulacions universitàries estan en mans de dones, el llocs directius segueixen estant en mans d’homes. Segregació laboral, discriminació salarial, temporalitat, manca d’expectatives…
El debat que esmentava abans m’ha fet recordar una pel·lícula: “Les dones perfectes”.
Aquesta pel·lícula ens presentava una urbanització de luxe, amb famílies selectes i “esposes perfectes”, sempre arreglades i guapes, amb la casa neta, el menjar preparat i a disposició dels seus marits. El somni de qualsevol home dels anys ’50. Però al final, aquesta perfecció era totalment fictícia, doncs resultava que les esposes en qüestió no eren dones reals sinó robots d’última generació a les ordres del seu amo.
M’ha vingut a la memòria, al mateix temps, una guia de la “Bona esposa” editada l’any 1933 que vaig trobar per la xarxa amb 11 regles per fer feliç al marit. Aquí us la deixo, perquè no te preu:
Font: la xarxa
En fi… Espero no fer un gran descobriment, però les dones no som robots, ni heroïnes, ni supermodels… som éssers humans amb sentiments, intel·ligència i defectes.
La imatge de la dona que se’ns imposa des dels mitjans de comunicació: guapa, jove, amb un cos perfecte, atractiva… que per arribar a ser executiva ha de ser agressiva i ha de renunciar a tenir una vida… aquesta imatge, l’únic que aconsegueix és frustrar a moltes noies que no es veuen reflectides en aquest mirall irreal i que creuen que hauran de renunciar a moltes coses per arribar a ser felices. I jo em pregunto, cal que renunciï a res un home per aconseguir el mateix?
Demà, dia 25 de novembre, es celebra el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Cada any es duen a terme diferents actes entorn a aquesta data per tal de fer visible aquesta xacra que patim a nivell mundial.
El que motla gent no sap és per què ho celebrem el dia 25 de novembre. Per tal de saber-ho ens hem de traslladar a la República Dominicana a la dècada dels anys seixanta. Durant aquesta època el país es trobava sota una dictadura.
Leónidas Trujillo, el dictador, s’enamorà de Minerva Mirabal però en excedir-se en les seves atencions, ella el va bufetejar durant una festa multitudinària. El dictador ordenarà immediatament l’empresonament de Minerva i del seu pare, com a represàlia per l’atreviment de rebutjar-lo en públic.
Minerva, amb el sobrenom de “La Mariposa”, va aconsegur sortir de la pressó i, juntament amb dos germanes seves, encapçalaren una lluita en contra de la Dictadura de Trujillo i així venjar la mort del seu pare dins de la presó a causa de les tortures que li van infligir.
Font: la xarxa
El 25 de novembre de 1960 M. Teresa, Pàtria i Minerva foren assassinades per la policia secreta de Trujillo. Apallissades fins a la mort i col·locades dins d’un cotxe, foren llençades per un abisme i simular així un accident automobilístic.
L’any 1981 en la I Trobada Feminista d’Amèrica Llatina i el Carib es va proposar aquest dia per recordar així la valentia de les germanes Mirabal.
El 1999 les Nacions Unides aprovaren de forma oficial aquesta proposta, així des d’ençà, el 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.
A la gent que creu que aquest dia no és necessari, només els diria que en el que portem d’any (2013), 55 dones han mort a mans de les seves (ex) parelles. I des del 1999, any en què es començaren a recollir dades, en són 933!
Quan deixin de morir dones a mans de les seves (ex)parelles, quan deixin de patir violència sexual, quan deixin de ser moneda de canvi, quan deixin de ser víctimes de tràfic de persones… arribarà el dia en que totes les accions ja no seran necessàries, però, malauradament, mentre hi hagi dones que temin per la seva integritat (física o mental), només pel simple fet de ser dones, tot el que fem és poc!
Estem dins de la celebració del 75è aniversari de la Guerra Civil Espanyola i un dia com avui, finalitzava la coneguda com Batalla de l’Ebre. Durant aquest aniversari sento parlar molt dels diferents episodis de la guerra i altres coses relacionades, però del que sento a parlar poc és del paper jugat per les dones en aquest conflicte.
Font: la xarxa
Quan esclatà la guerra, milers de dones republicanes es mobilitzaren en defensa del règim legítim, establert democràticament el 1931 i és que les dones es jugaven molt en aquella guerra. A partir d’aquell moment les dones es converteixen en agents històrics capaces d’escriure la seva pròpia història. I tot a través del treball actiu en el conflicte.
Així doncs, van aparèixer dues figures importants: L’Activista, que es mobilitzava des d’alguna de les moltes associacions feministes i antifeixistes que sorgiren com: el AMA (Asociación de mujeres antifascistas) o el secretariat femení del POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista). Aquestes activistes treballaven des de la reraguarda i sempre a través mobilitzacions al carrer on reivindicaven la defensa dels seus drets.
Font: la xarxa
I l’altra figura era la de la Miliciana, en un principi només fou una figura simbòlica utilitzada en els cartells com a reclam i motivació de les tropes. Se la representava com una dona jove, atractiva i seductora, vestida amb una granota blava i amb un fusell penjat de l’espatlla. El 1936 es convertí en el símbol de la mobilització femenina contra el feixisme.
Font: la xarxa
La miliciana trenca amb el paper passiu de la dona. Ara la dona és activa, agressiva, revolucionària i porta pantalons! No deixava de ser una figura simbòlica, però reflectia molt bé els canvis a nivell femení. Moltes dones joves van mostrar la seva frustració de no poder anar a lluitar al camp de batalla, hi ha molts exemples, com els anomenades llibertàries, una d’elles fou Sara Berenguer, tot un símbol de les milicianes en actiu.
Però malauradament, tot i que les milicianes prometien molt pel que fa a l’accés de la dona en el conflicte, el desembre del 1936, la figura de la miliciana ja havia desaparegut dels cartells i de la propaganda.
La heroïna que s’aixecava contra el feixisme era ara una figura desprestigiada i reprovable. Se la va associar amb allò més negatiu i que feia més mal a les dones, ja que se la va associar amb la figura de la prostituta. Mentre només era una figura simbòlica i seductora destinada als homes, no hi va haver cap problema, però quan hi hagué dones reals que van reclamar el seu dret de participar en la guerra, la cosa canvià. Això ja no agradava als sectors més conservadors de la societat, i és que en qüestió de gènere, la majoria de la societat era conservadora, fossin de la tendència política que fossin. Han de pensar que les dones, en aquest sentit, no foren ni tant sols recolzades per les associacions de dones.
La qüestió és que desprestigiant la figura de la miliciana i associant-la amb la prostitució van aconseguir estigmatitzar-la socialment. Fou un mecanisme molt eficaç i poderós per mantenir les dones allunyades del front de batalla.
Donat això, prengué força una altra figura femenina més adient o que agradava més a la societat del moment, que fou l’anomenada Mare Combatent, figura que contrastava molt amb la transgressora miliciana. La seva imatge era clàssica i el seu objectiu era el benestar familiar i col·lectiu.
Font: la xarxa
La Mare Combatent lluitava des de la reraguarda, sense aspiracions a participar en el conflicte directe. Se la representava com una dona madura, treballadora i podia aparèixer com a mare, mestressa de casa o sanitària. Fos com fos, mai no se l’associava amb les armes, la lluita activa o els pantalons! Molts foren els cartells, un tant patètics, amb mares de genolls plorant els seus fills brutalment ferits o morts en batalla, que incitaven a la voluntarietat d’altres mares.
El símbol de la maternitat no era nou i coneixien el seu potencial per a mobilitzar a les mares apel·lant així al seu dret de defensar als seus fills de la brutalitat feixista.
De fet, sigui com sigui, hem de pensar que la resistència civil i la supervivència quotidiana durant la guerra, s’expliquen gràcies a l’enorme esforç que desplegaren les dones, les quals aconseguiren, entre d’altres coses, que els serveis socials i sanitaris funcionessin tot i l’augment de la demanada durant el conflicte.
Així doncs, fos quin fos el paper que adoptaren les dones durant la GCE, més actiu o més passiu, des de les mobilitzacions o des de la reraguarda, el seu paper fou sens dubte de rellevant importància. Encara que ja sabem quin fou el resultat de la guerra, no podem ni oblidar ni menystenir la tasca d’aquestes heroïnes anònimes.
¿Qué andas buscando? ¿Qué es verdaderamente lo importante a entender y realizar? ¿Quién o qué eres? No somos, desde luego, el pensamiento. ¿Existe un yo separado e individual, o no es más que una imagen mental? ¿Qué son la mente, la conciencia, el Sí Mismo, la luz interior? Preguntas que apuntan a una "respuesta" mucho más profunda y real que lo meramente intelectual: Solo-Ser más allá de toda elaboración mental, discriminación, juicio, conceptualización, definición, categoría o dualidad sujeto-objeto. Una luz cegadora, incondicionada, que todo lo traspasa: la Mente Despierta, que a la vez es la No-Mente. La ausencia de sujeto y de todo registro mental. Todo sencillamente fluye
No se trata de nada sino de seguir viviendo dando una respuesta o una salida a ese vacío existencial original que está en el centro la galaxia llamada "yo".
Emociones, Poesía, Relatos, Carteles, Fotografías. Un doblado, "doblao" en Aracena, el pueblo de mis padres, es un lugar de la casa, en la parte más alta, bajo el tejado, al que se accede por una angosta escalera. Es un espacio no habitable donde se almacenan objetos viejos o de poco uso, y también algunos alimentos, como patatas o cebollas, entre otros. En mi Doblao del Arte guardo mis creaciones, emanadas de mis sentimientos y vivencias, que entroncan con mi imaginación, mi pensamiento, mis emociones, mi presente y mi pasado, todo ello condicionado por mis raíces.