El triste y grisáceo cielo llora lágrimas amargas, y yo me siento a contemplar cómo acontece ese desdén a través de mi solitaria ventana.
Las lágrimas del tiempo se derraman encima de la áspera tierra y son absorbidas ávidamente, como si fueran el único elixir de la vida existente.
Las hormigas líquidas recorren el cristal, incesantes; su movimiento, casi hipnótico, me abstraen de mis monotemáticos pensamientos, sin oponer resistencia alguna. Como si el tiempo se detuviera por un instante, y yo me perdiera en la inmensidad del espacio imperturbable.
Y, por un instante, me siento en paz, en calma; esa calma tan necesaria para continuar la lucha, para seguir con los brazos en alto, dientes apretados y piernas tensionadas.
Un penetrante pinchazo, que me traspasa el cráneo, me arranca de la abstracción y me recuerda que está durando demasiado mi desconexión. Tengo que volver a posar los pies sobre el suelo, el suelo de la realidad, a veces luminosa y esplendorosa, y otras tan acerba.
¡Es hora de continuar lidiando!
Lídia Castro Navàs
Para leer otros microrrelatos (o relatos más largos) visita mi biblioteca.
Qué curioso el paso del tiempo, ciñendo irremediable la espada de Democles sobre nuestras temblorosas cabezas.
Cuando aún no nos hemos dado cuenta de la velocidad a la que circula la vida, esta da un respingo justo en frente de nuestras narices para advertirnos de que la cosa va de veras. No hay vuelta atrás…
¡Y yo que pensaba que era tan solo un bulo inventado por aquellos sádicos impasibles que quieren amargar la existencia del resto!
¿Y qué hay de las ilusiones creadas en tiempo de aulas? ¿Y qué pasa con los proyectos en pausa, esperando una ocasión más propicia? ¿Y qué, de todos los buenos momentos vividos, que pasaron inadvertidos, casi susurrantes, con otras cosas ocupando nuestra cabeza, anhelando aquello que no teníamos y esperando que el tiempo lo consiguiese para nosotros?
¡Vaya con la estupidez humana!
Y, de repente, vuelvo sentir esa embriagadora sensación que casi había olvidado, como borrada de mi disco duro interno por un maldito gusano informático creado por un azulado y desidioso hacker en su lúgubre zulo.
La espada sigue ahí, pero su peso se vuelve más liviano, a veces, más fácil de soportar, solo a veces… aunque sigue estando ahí, al acecho, como quien espera paciente la llegada de su presa nocturna.
La superstició és una creença que va nèixer ja durant la prehistòria, moment en què la humanitat es plantejava preguntes tals com: D’on venim? Per què morim? Què provoca la pluja?
Els amulets són, doncs, l’expressió material d’aquesta superstició, que es nodreix de la por pel desconegut i de la desconfiança cap allò que no s’entèn.
Si fem un repàs cronològic d’alguns dels amulets històrics més coneguts, no podem sinó començar la llista amb les Venus Paleolítiques.
Figuretes de fang o tallades en pedra que representen dones sense rostre amb els pits, el ventre i els malucs molt exagerats. Es creu que representaven deesses de la fertilitat i com a tals, eren l’amulet de la supervivència per excel·lència, ja que es deixava en les seves mans la reproducció de l’espècie.
Venus de Willendorf
En segona posició trobaríem els animals gravats en pedra, os o banya; també prehistòrics i amb una finalitat també relacionada amb la superviviència. Aquests amulets afavorien la caça, activitat que els proporcionava l’aliment.
Bisó de La Madeleine
En nombrosos aixovars prehistòrics s’han trobat petits objectes que acompanyaven els morts. Entre aquests objectes, els més usuals eren els collarets fets amb ossos o petxines. No podem assegurar que fossin un amulet, però sempre he pensat que a més del sentit estètic (una mica dubtòs en l’època) eren més aviat amulets per protecció de malalties, que també desconeixien i temien.
Collaret trobat a La Rioja
Si avancem un mica en el temps, en època mesopotàmica també tenien el costum d’usar amulets. En aquest cas, més adients amb la vida sedentària, trobem uns amulets anomenats «ídols-ull» que eren els protectors de la llar.
Ídol-ull mesopotàmic
En època egípcia els amulets eren variats i molt vistosos. Com, per exemple, l’Escarbat Sagrat, que protegia contra el mal en general i que normalment representava un escarbat piloter alat i amb una esfera solar entre les seves potes.
Escarbat Sagrat egipci
Entre els amulets més freqüents trobats entre les benes de les mòmies hem de destacar l’Ankh o creu ansada. Més que un amulet, era un objecte imprescindible per a la vida desprès de la mort, assegurava l’opertura de la porta del Més Enllà.
Ankh
Un altre dels amulets egipci era l’Ull d’Horus que protegia dels enemics i que era representat arreu.
Ull d’Horus
Si seguim avançant en el temps, els amulets següents, tot i que són d’origen celta, també eren usuals entre els etruscs (els avantpassats dels romans). Es tracta de les banyes i la figa, aquestes figures que representaven els símbols que se solien fer amb els dits d’una mà, es duien a sobre i protegien del «mal d’ull».
Les banyes i la figa
D’època grega i romana, els amulets més comuns eren les representacions fàl·liques, que representaven el déu Fascinus i que proteigien de les envejes.
Fascinus
I per últim, en aquest repàs cronològic entre els amulets més destacats d’època prehistòrica i antiga, he deixat la Bulla, l’amulet infantil que duien tots els nens i nenes romans des de que naixien i fins als 12 anys (edat en la que se’ls considerava ja adults). La Bulla, els protegia de la mort (no podem oblidar que la mortalitat infantil era exageradament alta).
Bulla romana
Tot i que, avui en dia, tenim una forma molt més científica d’explicar fets que ens semblen misteriosos o que de vegades no entenem, seguim tenint la necessitat (alguns/es) d’aferrar-nos a amulets (digueu-li portar els mitjons de la sort o creuar els dits quan esperem una notícia), sigui com sigui el nostre cervell racional segueix eclipsat per l’instint més primari, la por.
Quanta saviesa s’amaga darrera les tradicionals i populars dites catalanes que tant feia servir la meva iaia. Just avui m’he adonat de quant significat tenien aquestes frases que sempre repetia…
La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions. Algun cop, algú havia trencat algun plat o got, tot traginant per la cuina i ella deia: No hi ha res que duro cent anys! I continuava amb la feina, com si res hagués passat. Què en farien los que en fan! –afegia.
Dona entregada al seu ofici, la cuina; ofici que no requereix de companyia i sí de molta concentració i imaginació… Era capaç de fer un menú amb ben poca cosa. Sempre penso, que les seves receptes es mereixen estar en un llibre, ja que són fruit de l’experimentació durant tota una vida de dedicació.
El seu negoci era només seu, familiar, ja que com bé deia: Les mitges, ni a l’hivern! No haver de passar comptes amb ningú suposo que feia que les coses fossin més fàcils. Tot i que sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no sé sap mai quan pots necessitar un favor, i afegia: Una mà rente l’altra i les dos, la cara!
Era una persona a qui li agradava cuinar, menjar i donar de menjar als altres; i no sempre a canvi de diners… més d’un cop m’havia trobat a un “sense sostre” assegut a la taula de la cuina davant d’un plat ben ple. On mengen dos, mengen tres! – em mirava i deia.
Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom, ens ho recordava tot dient: No te’n rigos dels meus dols perquè quan los meus sigon vells, los teus seran nous!De més petita, em semblava més una sentencia, però ara veig el bon consell que ens donava.
Tenia molt clar el valor de les coses, sempre intentava no malgastar més del necessari i va inculcar el mateix als seus fills, amb alguns amb millors resultats que amb d’altres; el meu pare, per exemple, no sempre actuava segons aquesta norma i li deia: Recollidor de cendra, escampador de farina! (Molt bona, aquesta! Sempre he cregut que defineix molt bé al meu pare).
Aquesta era la meva iaia, sense complexitat, però amb un gran fons. Encara desconec el sentit d’una de les frases que deia. Sempre que algú li donava les gràcies, ella afegia: De la sària!
En una tarde de desidia en la que el sol ilumina todo lo que toca con su calidez, observo unos rayos que se cuelan tímidos por mi ventana entreabierta y, que al llegar a la librería repleta de volúmenes impasibles, van deambulando por encima de los lomos polvorientos con sumo cuidado, como dando color a un lienzo invisible.
El tiempo se escapa entre mis manos, igual que la luz del sol, que quiere apagarse como desangrándose a causa de una herida superficial. Las notas de música bailan frenéticas por todo el espacio que me envuelve y me hacen sentir bien.
Oprimo las ganas de saltar de la silla y gritar con todas mis fuerzas, para hacer saber al Universo mis más ansiados pensamientos. En vez de eso, pongo negro sobre blanco para intentar apaciguar mis exaltados sentidos.
Algo llega a mis sienes dejándome sin aliento por un instante, fugaz e incierto. Y no puedo evitar moverme levemente al compás de la música que me acompaña y dejarme sentir… como si una ínfima parte de mi Ser notase el inicio de algo nuevo, diferente.
Y vislumbro la ansiada luz, al final de mi largo y cansino túnel. Por fin la luz gana la dura batalla a la temida oscuridad y la dicha me acaricia con sus gráciles dedos.
Avui he acompanyat a uns alumnes a participar en un concurs de relats breus i, abans de començar la prova, els he desitjat molt sort i, internament, he pensat “que les muses us acompanyin”.
Curiós, a l’hora d’inspirar són les figures femenines les que prenen forma. No és d’estranyar que els inventors d’aquestes muses no fossin uns altres que els antics grecs, misògins fins a la medul·la, però que veien a les dones com un mal menor (sense elles, la raça humana estava condemnada a l’extinció i ells, abocats a l’homosexualitat).
Llavors m’he preguntat, quina és la musa que més els escauria?
Font: la xarxa
Jo sempre he preferit la Clio (evidentment), la musa de la historia.
Però en el cas que ens ocupava (concurs de relats breus en llengua castellana) era difícil de dir quina seria més adequada… d’entre les 9 muses inventades pels grecs hauríem de descartar a l’Euterpe, la musa de la poesia lírica; a la Terpsícore, la musa de la música i la dansa; i també a la Urània, la musa de l’astronomia, ja que no aportarien la inspiració desitjada.
Què tal l’Erato, la musa de la poesia amorosa? Els podria inspirar una relat d’amor… O, potser millor la Melpòmene, la musa de la tragèdia. Tot i que, una redacció massa tràgica no seria agradable i ens deixaria una regust amarg. Però si la combinéssim amb la Talia, la musa de la comèdia, el resultat podria ser interessant.
M’ha costat uns llargs minuts adonar-me que el millor que els podia desitjar és que totes les muses, en equip, els acompanyessin durant la prova, així el resultat de ben segur seria l’òptim.
Amb la nova llei sobre l’avortament (by Gallardón) no fem un pas enrere de 30 anys, sinó que el fem de més de 70!
Per un període molt curt de temps Catalunya va poder gaudir de la llei d’avortament més progressista d’Europa en el seu moment. Em refereixo a la llei de 25 de desembre de 1936, decret signat per Josep Tarradellas, president de la Generalitat.
Frederica Montseny
Un any després, la Ministra de Sanitat del govern socialista de Largo Caballero, Frederica Montseny, despenalitzava l’avortament arreu d’Espanya. Això permetia l’avortament lliure per a totes les dones sense excepció!
Tot i que, com bé sabem, malauradament aquesta llei no va tindre gaire vigència…
76 anys després d’allò, tornem estar desemparades de nou.
En època grega o romana per exemple les dones utilitzaven els seus propis mètodes abortius quan l’embaràs o el part suposava un perill per a la mare o quan creien que era una nena, que segurament seria abandonada a la seva sort, ja que el cap de família volia un fill que pogués heretar.
Soranus (s. II a.C), ginecòleg i escriptor grec, estudià les plantes amb capacitat abortiva i escriví un compendi amb imatges, calendari de recol·lecció, dosis, sistemes d’aplicació… per tal que les dones de la seva època poguessin utilitzar-les amb seguretat.
Amb el fred intens d’aquests últims dies no he pogut evitar pensar en el camp de refugiats d’Argelers, on passaren el seu primer hivern com a exiliats republicans, molts espanyols i espanyoles l’any 1939. Un hivern que es recorda especialment fred!
Quan acabà la Guerra Civil Espanyola molts ciutadans i ciutadanes decideixen creuar la frontera amb França en busca de la igualtat, llibertat i fraternitat tant desitjades, però en comptes d’això, el que trobaren foren camps de refugiats, que en realitat no eren més que vertaders camps de concentració amb unes condicions de vida inhumanes. La rebuda per part de França no fou l’esperada per un país democràtic, que acollia a les víctimes d’una guerra civil. El francesos s’excusaren dient que es veieren desbordats amb l’arribada de més de 400.000 persones (100.000 de les quals, republicanes espanyoles)…
Font: la xarxa
L’única manera de tenir controlada aquella gran massa de gent era restant-los la llibertat, tancant-los, però on? Estem parlant de més de 400.000 persones!! Doncs l’únic lloc obert que podia encabir tantíssima gent era a les platges com la d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes. Els refugiats foren separats per sexes, per una banda els homes i per l’altra les dones i els infants, això va significar el primer cop dur.
Un cop separats esperaven trobar menjar i aigua potable, i potser assistència mèdica, ja que algunes persones arribaven malaltes o ferides. Però el que van trobar fou desesperançador… en un principi, no hi havia RES: ni barraques, ni menjar, ni aigua potable…
Font: la xarxa
Només sorra, sorra, fred i tramuntana! Una tramuntana que feia aixecar la sorra, que s’enganxava a la roba, als cabells, es ficava als ulls, a la boca… no els permetia caminar, ni respirar… De seguida van veure que allò seria duríssim, fins i tot pitjor que la guerra que acabaven de passar. L’únic llit que tenien era la sorra freda i humida de la platja, alguns afortunats, que havien traginat mantes en el seu llarg trajecte des de l’altra banda de la frontera, improvisaren tendes de campanya amb ajuda de canyes, però molt sovint la tramuntana les tirava a terra…
Pel que fa al menjar, era escàs i dolent: pa sec i florit, llenties fredes i bacallà salat sense dessalar. I l’aigua, que la bombejaven molt a prop de la platja, era gairebé salada. I tot acompanyat de sorra, de puces, polls i disenteria. I d’un fred tant intens que tallava la pell!
La platja es trobava cercada de filferro espinós per tal que no es pugessin escapar i vigilats per militars francesos, marroquins i senegalesos, armats amb baionetes, els quals van demostrar, que poc sabien del respecte per la vida humana…
Tal i com va anomenar Robert Capa, fotògraf i testimoni d’aquella barbàrie: “L’infern sobre la sorra”.
Font: la xarxa
Tot i que les condicions de vida eren duríssimes, la militància política no va decaure. Al crit de “Alceu el puny, camarades!” els homes es preparaven per ser retratats. Poc es pensaven que estaven escrivint part de la història de la seva nació.
És hora de seguir aquell sentiment i no defallir davant el context que ens ha tocat viure!
Després de la publicació d’un llibre de dubtós gust, s’ha obert un debat entorn al paper que ha de jugar la dona segons cert sector de la societat. Hi ha qui pretén que les dones tornin a ser submises, es casin i es quedin a casa a càrrec dels infants i a disposició del marit.
No crec que el debat vagi més enllà i segurament no trigarà molt temps en caure en l’oblit. Però tot això m’ha fet reflexionar sobre el paper que la dona juga en la nostra societat malauradament tant masclista. El fet que les dones hagin aconseguit sortir a l’esfera pública no vol dir que no continuïn patint discriminació: un exemple és la doble jornada, la dona treballa fora de casa, però segueix realitzant la gran majoria de les tasques domèstiques. O el sostre de vidre, aquesta barrera invisible que no permet a les dones arribar a les altes esferes…tot i que més del 80% de les noves titulacions universitàries estan en mans de dones, el llocs directius segueixen estant en mans d’homes. Segregació laboral, discriminació salarial, temporalitat, manca d’expectatives…
El debat que esmentava abans m’ha fet recordar una pel·lícula: “Les dones perfectes”.
Aquesta pel·lícula ens presentava una urbanització de luxe, amb famílies selectes i “esposes perfectes”, sempre arreglades i guapes, amb la casa neta, el menjar preparat i a disposició dels seus marits. El somni de qualsevol home dels anys ’50. Però al final, aquesta perfecció era totalment fictícia, doncs resultava que les esposes en qüestió no eren dones reals sinó robots d’última generació a les ordres del seu amo.
M’ha vingut a la memòria, al mateix temps, una guia de la “Bona esposa” editada l’any 1933 que vaig trobar per la xarxa amb 11 regles per fer feliç al marit. Aquí us la deixo, perquè no te preu:
Font: la xarxa
En fi… Espero no fer un gran descobriment, però les dones no som robots, ni heroïnes, ni supermodels… som éssers humans amb sentiments, intel·ligència i defectes.
La imatge de la dona que se’ns imposa des dels mitjans de comunicació: guapa, jove, amb un cos perfecte, atractiva… que per arribar a ser executiva ha de ser agressiva i ha de renunciar a tenir una vida… aquesta imatge, l’únic que aconsegueix és frustrar a moltes noies que no es veuen reflectides en aquest mirall irreal i que creuen que hauran de renunciar a moltes coses per arribar a ser felices. I jo em pregunto, cal que renunciï a res un home per aconseguir el mateix?
Demà, dia 25 de novembre, es celebra el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Cada any es duen a terme diferents actes entorn a aquesta data per tal de fer visible aquesta xacra que patim a nivell mundial.
El que motla gent no sap és per què ho celebrem el dia 25 de novembre. Per tal de saber-ho ens hem de traslladar a la República Dominicana a la dècada dels anys seixanta. Durant aquesta època el país es trobava sota una dictadura.
Leónidas Trujillo, el dictador, s’enamorà de Minerva Mirabal però en excedir-se en les seves atencions, ella el va bufetejar durant una festa multitudinària. El dictador ordenarà immediatament l’empresonament de Minerva i del seu pare, com a represàlia per l’atreviment de rebutjar-lo en públic.
Minerva, amb el sobrenom de “La Mariposa”, va aconsegur sortir de la pressó i, juntament amb dos germanes seves, encapçalaren una lluita en contra de la Dictadura de Trujillo i així venjar la mort del seu pare dins de la presó a causa de les tortures que li van infligir.
Font: la xarxa
El 25 de novembre de 1960 M. Teresa, Pàtria i Minerva foren assassinades per la policia secreta de Trujillo. Apallissades fins a la mort i col·locades dins d’un cotxe, foren llençades per un abisme i simular així un accident automobilístic.
L’any 1981 en la I Trobada Feminista d’Amèrica Llatina i el Carib es va proposar aquest dia per recordar així la valentia de les germanes Mirabal.
El 1999 les Nacions Unides aprovaren de forma oficial aquesta proposta, així des d’ençà, el 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.
A la gent que creu que aquest dia no és necessari, només els diria que en el que portem d’any (2013), 55 dones han mort a mans de les seves (ex) parelles. I des del 1999, any en què es començaren a recollir dades, en són 933!
Quan deixin de morir dones a mans de les seves (ex)parelles, quan deixin de patir violència sexual, quan deixin de ser moneda de canvi, quan deixin de ser víctimes de tràfic de persones… arribarà el dia en que totes les accions ja no seran necessàries, però, malauradament, mentre hi hagi dones que temin per la seva integritat (física o mental), només pel simple fet de ser dones, tot el que fem és poc!
¿Qué andas buscando? ¿Qué es verdaderamente lo importante a entender y realizar? ¿Quién o qué eres? No somos, desde luego, el pensamiento. ¿Existe un yo separado e individual, o no es más que una imagen mental? ¿Qué son la mente, la conciencia, el Sí Mismo, la luz interior? Preguntas que apuntan a una "respuesta" mucho más profunda y real que lo meramente intelectual: Solo-Ser más allá de toda elaboración mental, discriminación, juicio, conceptualización, definición, categoría o dualidad sujeto-objeto. Una luz cegadora, incondicionada, que todo lo traspasa: la Mente Despierta, que a la vez es la No-Mente. La ausencia de sujeto y de todo registro mental. Todo sencillamente fluye
No se trata de nada sino de seguir viviendo dando una respuesta o una salida a ese vacío existencial original que está en el centro la galaxia llamada "yo".
Emociones, Poesía, Relatos, Carteles, Fotografías. Un doblado, "doblao" en Aracena, el pueblo de mis padres, es un lugar de la casa, en la parte más alta, bajo el tejado, al que se accede por una angosta escalera. Es un espacio no habitable donde se almacenan objetos viejos o de poco uso, y también algunos alimentos, como patatas o cebollas, entre otros. En mi Doblao del Arte guardo mis creaciones, emanadas de mis sentimientos y vivencias, que entroncan con mi imaginación, mi pensamiento, mis emociones, mi presente y mi pasado, todo ello condicionado por mis raíces.
El Blog de Lídia 